Per què a mi?

No m’ho puc creure! No m’ho puc creure! Cridaves mentre em miraves sense saber que podies fer, sense entendre que havia passat, que havia fallat.

Les teves paraules no tenien res a veure amb mi, però, no se perquè m’afectaven moltíssim. Potser era la teva mirada perduda o els teus gestos neguitosos, però realment em feien sentir com si fos una persona horrible, i això que el que m’estaves dient no tenia res a veure amb mi!

No pot ser! No pot ser! Em repeties constantment. El que tu no entenies és que era molt difícil, no tothom ho aconsegueix i tu, almenys, has estat a prop.

Per què em miraves així? Per què em feies sentir tant culpable? Està clar que si ho haguessis aconseguit jo també m’hagués alegrat, i, a més, m’hagués anat molt bé, no seré hipòcrita. De fet, estic convençuda de que la meva vida hauria millorat i seria més feliç perquè hauria fet tots els meus somnis realitat.

Però ara, recordant el que em vas dir, començo a reflexionar sobre tot plegat i...Tens raó! Com ha pogut passar? Com has pogut fallar d’aquesta manera?

Però, a sobre, no tinguis la barra de culpabilitzar-me a mi dels teus errors. Has sigut tu qui no ho ha fet bé, qui no ha triat la millor opció, qui no ha aconseguit que la meva vida sigui millor, ni més feliç. Has sigut tu qui no ha aconseguit que els meus somnis es facin realitat.

Jo hauria pogut fer alguna cosa per evitar-ho? Torno a reflexionar i...Potser sí. Si jo t’hagués dit el que havies de fer, el que havies de triar, tot hagués sigut diferent. Ara entenc les teves paraules i els teus gestos. Em vas fer sentir culpable perquè realment era culpable.

Si jo t’hagués ajudat ara seríem rics perquè ens hauria tocat l’“Euromillón”. Però no hi pensem més. La propera setmana ho tornarem a intentar.

Neus