Vacances

Benvinguts i benvingudes, senyors i senyores, nens i nenes al meravellós país del “dissabte al matí”. Us esperàvem a tots i cadascú de vosaltres per fer-vos el tour que heu estat esperant durant tant de temps. Aquestes vacances al país del “dissabte al matí” no les oblidareu mai. Comencem.

Si mireu a la vostra dreta podreu veure la plaça dels esmorzars. Aquesta plaça no té rellotges perquè els esmorzars al nostre país poden ser a qualsevol hora i poden durar tant com necessitem. A més, si observeu una miqueta al vostre voltant us adonareu que les rajoles estan fetes de torrades amb mantega i diferents tipus de melmelades, els fanals estan fets de galetes de xocolata i la font, que es troba al bell mig de la plaça, raja d’una banda suc de taronja natural i d’altra llet fresca. En aquesta plaça també trobem les millors cafeteries de tot el país.

Si continuem pel carrer principal veiem a tots els habitants del nostre país amb cares somrients, relaxats, contents i amb ganes de parlar amb els seus veïns. Tot s’ha de dir, els “dissabtenys al matí” som així, gent oberta.

Girem ara el primer carrer a l’esquerra. Aquest és el carrer del descans. Aquí podem trobar només botigues de sofàs i televisors. Una de les curiositats d’aquest carrer és que la gent que ve aquí ho fa en pijama. Un altre aspecte a tenir en compte és que a totes dues bandes del carrer hi ha sofàs i televisors on únicament s’emeten programes d’entreteniment com, dibuixos animats, sèries d’adolescents o documentals de construccions i d’animals.

Passant aquest carrer girarem ara a la dreta i entrarem a l’últim tram del nostre tour, entrarem a la rambla de la motivació. La peculiaritat d’aquesta rambla son els increïbles mosaics que vesteixen les parets dels edificis que aquí veiem. Aquests mosaics ens mostren totes les accions que a la gent li agrada fer els dissabtes al matí com passejar quan fa sol, prendre el vermut amb els amics, fer plans pel dissabte a la nit o posar-se una bona mascareta hidratant a la cara.

Abans d’acabar el nostre passeig només us volem dir dues coses. Primer, comentar-vos que en tot el país no existeixen les senyals de trànsit com les coneixeu vosaltres vulgarment. A les nostres senyals de trànsit hi ha escrites les frases que nosaltres utilitzem habitualment com “tenim tot el cap de setmana per davant”, “quedem per menjar unes pizzes?” o “he dormit fins les 12 del matí!”. Així que si agafeu el cotxe i us perdeu vosaltres sols lo millor que podeu fer és preguntar a algú immediatament.

En segon lloc dir-vos que nosaltres, els “dissabtenys al matí”, no volem entrar en polèmiques amb els nostres països veïns, el “divendres a la tarda” i el “diumenge”. L’únic que volem dir com a resposta a les crítiques que hem rebut per part dels habitants d’aquests dos països és que nosaltres ni estem cansats de treballar tota la setmana com uns ni estem amargats per haver de començar la feina el dilluns com els altres.

Amb això si que podem donar per finalitzat el nostre recorregut. Ara pot començar el torn de precs i preguntes.

Per què a mi?

No m’ho puc creure! No m’ho puc creure! Cridaves mentre em miraves sense saber que podies fer, sense entendre que havia passat, que havia fallat.

Les teves paraules no tenien res a veure amb mi, però, no se perquè m’afectaven moltíssim. Potser era la teva mirada perduda o els teus gestos neguitosos, però realment em feien sentir com si fos una persona horrible, i això que el que m’estaves dient no tenia res a veure amb mi!

No pot ser! No pot ser! Em repeties constantment. El que tu no entenies és que era molt difícil, no tothom ho aconsegueix i tu, almenys, has estat a prop.

Per què em miraves així? Per què em feies sentir tant culpable? Està clar que si ho haguessis aconseguit jo també m’hagués alegrat, i, a més, m’hagués anat molt bé, no seré hipòcrita. De fet, estic convençuda de que la meva vida hauria millorat i seria més feliç perquè hauria fet tots els meus somnis realitat.

Però ara, recordant el que em vas dir, començo a reflexionar sobre tot plegat i...Tens raó! Com ha pogut passar? Com has pogut fallar d’aquesta manera?

Però, a sobre, no tinguis la barra de culpabilitzar-me a mi dels teus errors. Has sigut tu qui no ho ha fet bé, qui no ha triat la millor opció, qui no ha aconseguit que la meva vida sigui millor, ni més feliç. Has sigut tu qui no ha aconseguit que els meus somnis es facin realitat.

Jo hauria pogut fer alguna cosa per evitar-ho? Torno a reflexionar i...Potser sí. Si jo t’hagués dit el que havies de fer, el que havies de triar, tot hagués sigut diferent. Ara entenc les teves paraules i els teus gestos. Em vas fer sentir culpable perquè realment era culpable.

Si jo t’hagués ajudat ara seríem rics perquè ens hauria tocat l’“Euromillón”. Però no hi pensem més. La propera setmana ho tornarem a intentar.

Neus